2014 s’acomiadava amb una novetat legislativa destacable en l’àmbit femení del govern corporatiu de les Societats de Capital: ”establir un objectiu de representació pel sexe menys representat en el Consell d’Administració i elaborar orientacions sobre com elaborar l’esmentat objectiu”.
Aquesta mesura, fruit de la reforma que la Llei 31/2014 introdueix en la Llei de Societats de Capital, estableix que els Consells d’Administració de les Societats Cotitzades hauran de constituir, com a mínim, una Comissió d’Auditoria i una Comissió (o dues de separades) de Nomenaments i Retribucions.
La Comissió de Nomenaments i Retribucions serà l’encarregada d’establir i elaborar les orientacions adreçades a la representació femenina en aquest Òrgan d’Administració.
Malauradament, la rebuda escèptica d’aquesta “novetat” legislativa resulta inevitable i no pot per menys que recordar-nos aquella “recomanació” obertament desatesa de la Llei d’Igualtat de 2007, on es marcava un objectiu de representativitat del 40% de Dones en els Consells d’Administració. Més enllà d’omplir amb certa freqüència les pàgines de la premsa groga, la mesura dista encara molt de la realitat. A dia d’avui, tres de les empreses de l’Ibex35 continuen sense comptar, ni tan sols, amb un nom femení d’entre els qui integren els seus Consellers.
Amb un rerefons on en la Unió Europea la proposta es manté encara en el si de la Comissió, sembla que el Legislador troba massa agosarat penalitzar l’incompliment de mesures d’equilibri en la composició dels Òrgans d’Administració Socials. D’aquí que la reforma de 2014 estableixi “objectius” i no “obligacions”.
Ho respecto, personalment considero que la mesura no ha de venir marcada per un caràcter obligatori… hauria de sorgir, simplement, de la naturalitat i la coherència. El que em preocupa és que aquest raonament ens aboca, un cop més, al tòpic: tot i l’equivalència en preparació i valors entre dones i homes facultats per representar aquestes tasques, la Societat roman acomodada en un costat de la balança. I ja ens està bé, doncs molt majoritàriament, el nostre dia a dia, on davant legislacions mandroses hem de lluitar per preocupacions diàries reals, resta lluny d’ocupar el seient d’aquells que no vetllaran per resoldren’s-les, puix la justificació de la seva tasca té forma de “cotització”.
Potser és, doncs, qüestió de prioritats, i encara no és el moment de plantejar-nos-ho en la nostra piràmide de Maslow particular. Potser, refusant un sentiment de supervivència i pragmatisme, o de simple conformitat, la malenconia ens porti a rememorar Balzac i ens demanem si mai deixarà de ser certa la seva afirmació: “La igualtat pot ser un dret, però no hi ha poder que pugui convertir-la en un fet”.
